Febrer

Memòria de l'exili a Mataró

Galeria de fotos del Dia Nacional de l'Exili i la Deportació a Mataró (4 de febrer de 2018)

Aquest diumenge passat, es va celebrar a Mataró el Dia Nacional de l’Exili i la Deportació que va instituir el Govern de la Generalitat de Catalunya en memòria del pas de la frontera, el 5 de febrer de 1939, dels màxims representants de les institucions republicanes i desenes de milers de civils i soldats fidels a la República, camí de l’exili.

Durant el recorregut, que començà en l’ermita de Sant Simó i conclogué davant el monument al Camí del Nord, es van anar fent diversos parlaments sobre mataronins exiliats, alguns deportats als camps nazis, que van anar a càrrec d’historiadors de diferents entitats.

Van participar-hi prop d’un centenar de persones a les quals es lliurà un full explicatiu en què es recordaven els mataronins exiliats. En reproduïm alguns fragments:

«Paquita Pla i Bosch (Mataró 1919-Canet de Mar 2009) Treballadora del tèxtil que (…) als 19 anys va perdre el braç i la cama esquerra [en un bombardeig franquista de 1938 a Mataró]. S’exilià a França per operar-se en diversos hospitals perquè aquí mai fou considerada una víctima de guerra, (…)» no va poder recuperar la cama, però. Al retorn a Mataró, treballà a Can Marfà. Avui, la plaça que hi ha al davant de la fàbrica, porta el seu nom.

«Julià Gual i Masoller (Mataró 1905-Perpinyà 1964). Periodista, escriptor, polític i dinamitzador cultural que va tenir un paper actiu a Mataró i a Catalunya d’abans de la guerra. (…) A l’exili, després de sortir del camp d’Argelers a finals de 1940, s’establí a Prada i comprà la llibreria Catalogne a Perpinyà, que esdevingué un referent per a l’exili català. Fou col·laborador dels mestres Pompeu Fabra i Pau Casals (…)».

«Hermínia Puigsech i Puig (Mataró 1926-Verniolle 2013). Passà la seva infància entre Blanes i Tordera. Era filla de Ramon Puigsech, de la Unió de Rabassaires, batlle de Tordera d’octubre a desembre de 1936 en representació del PSUC. S’exilià amb la mare i el germà el febrer de 1939 i fou internada als camps de refugiats de l’Aude i de l’Haute-Marne». Durant l’ocupació alemanya col·laborà amb la resistència i participà en diverses accions de guerra contra els nazis durant l’alliberament de Foix i de Castelnau-Durban. Fou reconeguda per la República francesa amb la Creu de Cavaller de la Legió d’Honor.

«Salvador Cruxent i Rovira (Mataró 1899-1985) Gerent i codirector del Forn del Vidre amb Joan Peiró de la CNT. Militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, fou alcalde de Mataró l’1 de febrer de 1934.» Recuperà l’alcaldia el 1936 i  encapçalà el Comitè Local Antifeixista del qual dimití el 1937 i s’exilià a França. No pogué tornar a Mataró fins el 1962 reincorporant-se al Forn del Vidre.

«Guillermina Peiró i Olives (Mataró, 1924) Sisena filla del destacat líder anarcosindicalista Joan Peiró [assassinat pels franquistes el 1942,] i de Mercè Olives. Formada a l’Escola Racionalista, (…) s’exilià amb la mare i les germanes el febrer de 1939.» Després de viure a París, les germanes tornaren a Mataró a mitjans 1945. Guillermina ha lluitat per dignificar i divulgar la CNT, i la figura i els ideals del seu pare.

«Francisco Verdalet i Guardiola (Blanes 1914-Mauthausen 1941) El 1918 la família es trasllada a Mataró. Quan deixa l’escola, va a treballar a Can Gassol fins a l’inici de la Guerra Civil. Milità a la USC i després al PSUC. A finals de 1936 marxa al front i el 1939 emprèn el camí de l’exili, arribant al camp de concentració d’Argelers. Incorporat a la 109 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), (…)» fou traslladat definitivament a Mauthausen, on emmalaltí de tuberculosi. El 1941, als 27 anys, l’assassinaren injectant-li petroli al cor.

«Esteve Rovira i Rovira (Cabrera de Mar 1898-Gusen 1941) Barber i activista cultural del poble. Portà el Cafè de la Societat Atlàntida, va crear la revista El cor del poble i escrivia a diferents diaris mataronins. S’exilià el 1939 i fou internat als camps d’Agde, Sant Cebrià i Argelers. (…)» Detingut pels alemanys el 1940, ingressà al camp de concentració de Mauthausen. Traslladat a Gusen hi morí assassinat l’estiu de 1941.

MATARONINS ASSASSINATS ALS CAMPS NAZIS

Ramon Aniento i Carmen (1904-1941)

Josep Duran i Martori (1901-1942)

Josep Ferrer i Coll (1900-1941)

Josep Herrera i Altimira (1903-1941)

Josep Julià i Mendoza (1910-1942)

Joaquim Mir i Brugada (1906-1941)

Juli Pey i Torrents (1905-1941)

Camil Quintana Bassas (1906-1941)

Elies Soriano i González (1914-1941)

Francisco Verdalet i Guardiola (1914-1941)

La part més institucional de l’acte es celebrà davant el monument al Camí del Nord on es feren els parlaments institucionals i es digueren ell noms dels exiliats en un dels moments més emocionats que també acollí el parlament d’un exiliat turc resident a Mataró, com a mostra dels exilis d’avui. Finalment es dipositaren clavells en el monument.

L’acte ha estat organitzat per l’Ajuntament de Mataró amb el suport del Grup d’Historiadors Jaume Compte, el Grup de Recerca de la Memòria Històrica i el Grup d’Història del Casal. Un acte  per recordar i dignificar la memòria de l’exili mataroní, tot prenent consciència dels desplaçaments forçosos de població i dels exilis d’avui.

Font: web del Grup d'Història del Casal: http://gruphistoria-mataro.entitats.mataro.cat/2018/02/06/memoria-de-lexili-a-mataro/

Gener

Galeria de fotos de la conferència institucional del Dia Oficial de la Memòria de l'Holocaust i la Prevenció dels Crims contra la Humanitat, a l'Ajuntament de Mataró (30 de gener de 2018)

Galeria de fotos de l'acte de commemoració del Dia Oficial de la Memòria de l'Holocaust i la Prevenció dels Crims contra la Humanitat (27 de gener de 2018)

Memòria 2017 - Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Mataró

27 de gener de 2017

Dia Internacional en Record de les Víctimes de l’Holocaust i de Prevenció de Crims contra la Humanitat. El nostre grup, en la persona del nostre secretari, va llegir el manifest davant del monument a les víctimes, incloent-hi el recordatori/homenatge a totes les víctimes del Maresme per part dels “Joves amb la Memòria Històrica”. I com cada any, gran assistència institucional i d’entitats convocades pel nostre ajuntament.

1 de febrer de 2017

Conferència a la sala de Plens de l’Ajuntament a càrrec de l’historiador Joan M. Calvo, membre de l’Amical de Mauthausen, sobre la “Deportació de Republicans als camps nazis 1940-45", recolçat com acte institucional per l’Ajuntament i presentat pel nostre secretari, Santi Combarros.

14 d'abril de 2017, Dia de la República

Com cada any, es va celebrar davant del monument als Brigadistes Internacionals al cementiri dels Caputxins. Malgrat la data –en dia festiu- es va aplegar una àmplia participació d’entitats mataronines, amb parlaments i musicals per retre homenatge als brigadistes. Cal destacar el parlament de la historiadora Maria Salicrú-Maltes, incloent-hi acompanyament musical. Al seu parlament ens va descobrir la localització de familiars de 14 brigadistes que estan inhumats aquí des del 1938 (morts a la Clínica Militar núm. 7, ubicada als Salesians); i aquí cada any, a la plaça davant del monolit/monument fem onejar la bandera republicana durant dos dies (amb el suport d'Alcaldia).

Aquest descobriment donarà origen - promogut per la historiadora i basat en estudis dels anys 90 per l’historiador X. Xauvet, i recolzat pel nostre grup- a un prec en Audiència Prèvia a l'Ajuntament, en data 17 d’abril. Això comportarà la implicació molt favorable del nostre ajuntament en tot aquest procés de recerca i dignificació dels nostres brigadistes després de gairebé 80 anys.

Finalment davant del monument a les Víctimes de la repressió franquista, la historiadora Margarida Colomer va recordar la trajectòria d’Amadeu Vives -militant de les JSU- recentment traspassat. Com a cloenda, i sota els acords de la guitarra, vàrem entonar “A les barricades”, per compartir un vermut republicà a càrrec del nostre grup. I finalment vam celebrar, de manera voluntària, un ampli i participatiu dinar de germanor al Cafè de Mar, de gran sabor republicà i cooperativista.

28 d'abril de 2017, a la seu social de Les Esmandies

Entre els actes de commemoració cal destacar la jornada de reflexió d'“Els joves amb la Memòria Històrica”, mitjançant els seus treballs de recerca sobre aquesta temàtica, par part de dues alumnes de l’IES de Lliçà de Munt. En la seva exposició ens van parlar sobre “Les dones oblidades des de la Generació de 1927”, a càrrec de la Laia Francis Revelles, així com la Lydia Cabeza Déu, que ens va fer un admirable paral•lelisme entre “L’exili dels republicans al 1939 i les guerres actuals”, que ens estan fent arribar a Europa milions d’exiliats.

24 de juliol de 2017. Actes d’homenatge a la figura d’en Joan Peiró

Enterrat al Cementiri dels Caputxins, cooperativista i ministre de la República, per recordar la seva figura en el 75è aniversari del seu afusellament. Vàrem participar i col•laborar amb la Comissió Peiró, creada a tal efecte i participada per més de 30 entitats mataronines.

Igualment, el 21 d'octubre se'l va retre homenatge amb actes programats al Teatre Monumental; actes molt emotius sempre acompanyats dels seus familiars directes (filla, besnéta...). En aquests actes va participar un ampli ventall de persones lligades al nostre grup, amb activitats teatrals, musicals, corals. Volem citar algunes com la Núria Massafrets, Ana Pérez Pàez, Pepi Barrena, Maria Salicrú-Maltas com a coordinadora de la Comissió, Victor Ligos, col•laborador nostre i coralista... Aquests actes van aglutinar tanta qualitat i van tenir tal ressonància que la Comissió tindrà continuïtat més enllà de Mataró i de l’any previst de 2017.

11 de setembre de 2017, Diada de Catalunya

Vam participar –com cada any- socis i junta directiva en l’ofrena floral davant del monument a Rafael Casanova a la plaça Puig i Cadafalch, assistint als actes commemoratius per recordar els fets del 1714. El nostre grup no es va adherir al manifest que cada any està representat per la institució Òmnium Cultural (aquest fet –donada la situació sociopolítica actual al nostre país- va provocar un ampli debat en el grup, arribant fins i tot a una votació del si/no a l'adhesió a dit manifest).

15 d'octubre de 2017, en el 77è aniversari de l'afusellament del President Lluís Companys

Vam participar en l’ofrena floral davant del seu monument, en l’avinguda que porta el seu nom, amb una important assistència d’entitats mataronines, tal com està passant des de fa uns anys.

Altres activitats

Maig de 2017, alliberament dels camps de concentració nazis el 1945

El nostre soci José M. Revuelta va assistir a l'acte en el 72è aniversari de l’alliberament dels camps nazis i en representació del nostre grup, amb una gran assistència internacional institucional i d’entitats amb tot tipus de representació, excepte Espanya (que encara no ha reconegut ni dignificat els seus). Cal destacar la gran representació del jovent de secundària de tots països, a fi d’intentar conèixer i no oblidar aquests fets tan execrables. En José M. ens ha deixat un treball i un testimoni d’aquest acte que cada any promou l’Amical de Mauthausen.

Camps de concentració i exili al sud de França

Un grup de socis -Joana, Ana, Laura, Vicente, Juli Cuéllar- van fer la ruta dels camps d’Argelès i altres, juntament amb visita a la maternitat d’Elna. Molts autocars de tota Catalunya van fer aquest recorregut promogut per l’Amical, els quals viatgers van fer aquest recordatori/homenatge al mig milió de republicans que van ser obligats a seguir el camí de l’exili en acabar la guerra civil. Allí vam estar presents també amb la nostra representació, havent-hi estat rebuts i acompanyats per les autoritats locals del llocs visitats.

Juny de 2017

La nostra sòcia i col•laboradora Laura Gutiérrez ens va posant al dia amb tota la informació que ha anat recopilant en relació al tema de les llambordes commemoratives en pro de les víctimes del nazisme, centrat en els casos reconeguts en la nostra ciutat. A la seva proposta ens detalla el programa Stolpersteine 2018, en col•laboració amb el Memorial Democràtic de Catalunya.

23 i 24 de setembre de 2017

Un grup de socis i simpatitzants, en desplaçaments particulars, van fer durant dos dies la ruta de l'última gran batalla de la guerra civil espanyola, allà on van morir 15.000 soldats de la "Quinta del Biberó" per defensar la República; així com molts brigadistes de la Lincoln americana i d’altres països. Molta emoció continguda en Les Camposines, en la Cota 605, en les runes i destrucció de Corbera d’Ebre... Mai més! Els vam recordar i homenatjar a tots, molts dels quals allí caiguts no han estat mai trobats o encara no se sap on estan enterrats.

No detallem, només recordem, activitats promogudes de teatre, homenatges a l'Enric Pubill amb l’obra “A voz ahogada”, amb la companya Maria Salicrú-Maltas com a directora musical, visita i actes commemoratius de l’alliberament de la presó Model de Barcelona, etc. Tot això, juntament amb correus informatius i d’altres entitats que, com la nostra, es preocupen de recordar i protegir la nostra MEMÒRIA HISTÒRICA.

Novembre

Galeria de fotos de la presentació del llibre del company Mariano López Ureña "Reflexiones" (24 de novembre de 2017)

Juliol

Galeria de fotos de l'homenatge a Joan Peiró al Cementiri dels Caputxins en el 75è aniversari del seu afusellament (24 de juliol de 2017)

Maig

Galeria de fotos de la visita a Mauthausen (maig 2017)

Conmemorar y reflexionar: el internacionalismo de Mauthausen

Rosa Torán (28-4-2017). Historiadora. Amical de Mauthausen y otros campos

Un año más, gente de todo el mundo confluiremos en Mauthausen el próximo 7 de mayo para honrar a las víctimas del campo nazi, donde fueron deportadas desde más de 70 países. 195.000 internados en el campo y en sus comandos, 125.000 asesinados son cifras estremecedoras, pero que no deben impedir reconocer entre ellas nuestros deportados, aquellos 7.200 que fueron allí encerrados, por su condición de enemigos de Franco y enemigos de Hitler. La guerra de España fue el preludio de su tragedia, cuando con las armas y con la palabra se empeñaron en detener el golpe fascista que quería poner fin al régimen legítimo de la II República. La derrota los condujo en Francia, donde los esperaban los primeros campos de internamiento y de nuevo la lucha, entonces contra el invasor nazi, de manera prematura, durante la primavera y verano de 1940, o más tardíamente, desde las filas de la Resistencia.

Es bien conocida la responsabilidad del régimen franquista en su deportación, pero hay que reafirmarlo, sin descanso, una y otra vez, para no dañar la historia de nuestro país, diezmado por las pérdidas personales, sociales, culturales, científicas y políticas aparejadas a la victoria del nazifascismo. A los jóvenes nacidos en el actual régimen democrático, se les debe hacer saber que el estado de derecho se perdió en 1939, con la derrota militar de la República, pero que su patrimonio se mantiene inalterable, a pesar del juego de intereses y hegemonías que marcaron la reconstitución democrática de 1979.

Añadimos, además, a la lección de la historia que aquellos hombres y mujeres que sufrieron deportación por razones claramente políticas, por la defensa del régimen democrático instituido en 1931, se convirtieron en pioneros en la confrontación fascismo-antifascismo que teñía los cielos de Europa en los años 30, y que su posición sigue siendo reconocida en las filas internacionales. Muchos luchadores antifascistas que llegaron a España con las Brigadas Internacionales se encontraron con nuestros deportados en las líneas de fuego y luego en Mauthausen y otros campos, coincidencia que permitió acciones de resistencia y solidaridad.

El monumento levantado en el Memorial de Mauthausen en memoria de los republicanos ofrece una particularidad bien explicativa de nuestra historia: la ignominia de la Dictadura y la lucha y solidaridad de los republicanos. Fue erigido en 1962, en el terreno cedido por Francia y sufragado por suscripción entre las víctimas y los familiares, dado que España, además de su alineamiento con los perdedores de la 2ª Guerra Mundial, practicaba el silencio y el abandono e incluso la persecución hacia aquellos que habían contribuido a la derrota del nazismo, pero que seguían siendo los vencidos en su patria. Justamente esta circunstancia fue bien comprendida por los deportados de los otros países que, año tras año, siguen acudiendo al pie del monumento, que acaba rebosante de flores, depositadas por polacos, franceses, checos, italianos, judíos…

Gran lección de internacionalismo que reciben los jóvenes que acompañan la expedición anual de nuestra asociación a Mauthausen, en las jornadas conmemorativas de la liberación, en el mismo monumento, en el desfile por la appellplatz y en todos los lugares recorridos, donde siempre surgen contactos emotivos con gente de todas partes, cuando divisan la comitiva encabezada por el pendón de la Amical, con el triángulo azul, y la bandera republicana. Y pocas imágenes pueden compararse a la del desfile por la appellplatz cuando, uno tras otro, y por riguroso orden alfabético de los países, ex deportados, representantes políticos y asociativos, caminan lentamente hasta llegar al sarcófago que simboliza todas las cenizas lanzadas al aire desde las chimeneas de los crematorios. Emoción contenida en los miles y miles de personas llegadas desde todos los países y que se esfuerzan por renovar aquel juramento que los supervivientes pronunciaron en el mismo campo, el 16 de mayo de 1945.

En tiempos convulsos, como los nuestros, con miles y miles de personas desplazadas en una Europa que no acoge, sino que cierra fronteras, el recuerdo reflexivo del pasado se transforma en ojo crítico ante las vulneraciones de los Derechos humanos, que justamente defendieron con énfasis los deportados supervivientes en aquella jornada del mes de mayo: “Después de una estancia de varios años en el campo, comprendemos mucho mejor el valor de la fraternidad entre los pueblos… la paz y la libertad son la garantía de la felicidad de los pueblos y de la construcción de un mundo sobre las nuevas bases de justicia social y nacional… Sobre la base de una comunidad internacional queremos erigir a los soldados de la libertad caídos en esta lucha sin cuartel, el más bello monumento: EL MUNDO DEL HOMBRE LIBRE… Nos dirigimos al mundo entero con el fin de decirle: Ayúdanos en nuestra tarea. ¡Viva la solidaridad internacional! ¡Viva la libertad!”.

Pronunciar con todas las voces del mundo estas frases permanecerá como lección en la mente de los jóvenes que este año, además, participarán en un desfile específico junto a compañeros de todos los países, con el fin de adquirir un bagaje de fraternidad y compromiso que expandirán en sus lugares de origen.

Desde Mauthausen y Buchenwald y también desde los otros campos, crece en los jóvenes la semilla de la solidaridad internacional, con la experiencia aleccionadora de convivir con personas de diversas generaciones y países que conjuntamente dirigen su mensaje de Paz, Libertad y Justicia social a todo el mundo.

Nosotros, GRHMemòria Mataró també van estar representats a Mathausen  i altres  camps , amb la bandera en nom de la República, rememorant  aquells fets perquè no s'oblidin mai  i retre homenatge als que hi van ser massacrats perdent  la seva vida  per  salvaguardar la nostra democràcia i llibertat. Adjuntem el parlament de la vicepresidenta de l'Amical així com algunes fotos del nostre soci J.M. Revuelta envoltat de la bandera republicana i que lva fer  testimoni de la nostra lluita i participació.

Galeria d'imatges de la intervenció de la companya Ana Pérez al Ple Municipal de l'Ajuntament de Mataró, demanant que es notifiqui oficialment als seus ajuntaments la mort i inhumació dels 14 brigadistes internacionals enterrats al Cementeri dels Caputxins (4-5-2017)

Text de la intervenció del Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Mataró al Ple Municipal del 4 de maig de 2017 (llegida per la companya Ana Pérez):

El Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Mataró, volem pregar a l’Alcalde de la ciutat;

que notifiqui de manera oficial la mort i inhumació de 14 brigadistes internacionals -enterrats al cementiri dels Caputxins l’any 1938-, als ajuntaments de diverses ciutats europees i nord americanes, amb l’objectiu que puguin notificar-ho a les seves famílies.

La nostra entitat facilitarà al consistori les dades concretes dels ajuntaments i dels familiars que s’han pogut localitzar perquè puguin conèixer la notícia el més ràpid possible. Es tracta de 2 ajuntaments d’Àustria, un de Canadà, un d’Escòcia, un dels EUA, un de França, 5 d’Itàlia, un del Regne Unit i 2 ajuntaments de Suècia.

Amb aquest gest, que hem pogut tramitar gràcies a les recents investigacions de la historiadora Maria Salicrú-Maltas, que ha partit de l’estudi que Josep Xaubet va fer a principis dels 90, volem ajudar a reparar el dolor dels familiars d’aquests brigadistes desapareguts que no han rebut mai cap notificació oficial, ni tant sols, la de la mort dels seus éssers estimats.

Així mateix, volem pregar a l’Alcalde de Mataró, que l’Ajuntament s’impliqui de manera oficial en la possible vinguda de familiars. Pensem que és el mínim reconeixement que pot fer la ciutat a tots aquests homes, que vinguts de molt lluny, moriren al nostre país lluitant per la democràcia i la llibertat.

Abril

Informació sobre el Programa d'Identificació Genètica de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista de la Generalitat de Catalunya

Galeria d'imatges del Dia de la República (Mataró, 14 d'abril de 2017)

Galeria d'imatges de l'acte de presentació de treballs de recerca sobre memòria històrica (28-4-2017)

Març

Galeria de fotos de la presentació del llibre del company Miguel Guillén "Podemos-Izquierda Unida. Del desamor a la confluencia" (24 de març de 2017)

Febrer

Una conferència sobre la deportació republicana als camps nazis recorda les víctimes de l’Holocaust

L’historiador i membre de la Junta de l’Amical Mauthausen Juan M. Calvo ha protagonitzat avui, 1 de febrer, la conferència institucional amb motiu del Dia Oficial de la Memòria de l’Holocaust i la Prevenció dels Crims contra la Humanitat, que ha portat per títol “Deportació republicana als camps nazis 1940-1945”.

La conferència, junt amb l’ofrena floral que va tenir lloc el dia 27 davant el monument “Intolerància”, al passeig de Carles Padrós, han estat els dos actes institucionals organitzats per l’Ajuntament i el Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Mataró en record de les víctimes de l’Holocaust. L’acte acadèmic ha estat presidit per la cinquena tinenta d’alcalde i regidora de Benestar Social, Convivència i Política Social d’Habitatge, Isabel Martínez, acompanyada del secretari del Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Mataró, Santi Combarros.

Juan M. Calvo ha iniciat la seva exposició defensant que la deportació als camps nazis va ser eminentment republicana, pensada per actuar en contra dels republicans i republicanes, si bé també hi va haver altres col·lectius que es van veure perjudicats. En aquest sentit, l’historiador va voler “desmentir la imparcialitat d’Espanya a la II Guerra Mundial”.

Al llarg de la seva conferència, Calvo ha explicat com la història de la deportació republicana està plena d’exemples de resistència i solidaritat, i ha destacat el paper dels espanyols republicans en la resistència francesa. Així, ha indicat que “moltes dones republicanes van jugar un gran paper dins l’organització clandestina de la resistència”, i ha explicat exemples de com alguns deportats van haver d’utilitzar l’enginy posant en perill les seves vides per guardar documentació i proves que després han pogut ser utilitzades per demostrar què passava als camps de concentració i qui hi havia mort allà.

Segons Juan M. Calvo “memòria i desmemòria són característiques de la deportació republicana”, ja que “dins del desconeixement de la memòria democràtica, encara hi ha més desconeixement sobre la deportació republicana”, a vegades fins i tot pel desig dels propis afectats i les famílies de no recordar. Calvo ha dit que cal “reconeixement jurídic per a les víctimes per part de l’Estat espanyol” i ha finalitzat la conferència reclamant “memòria, dignitat de les víctimes i prevenció” perquè no torni a passar res semblant.

Gener

"In memoriam. La quinta del biberó", l'obra de teatre que no et pots perdre

Del 14 d'octubre al 13 de novembre pots veure l'obra "In memoriam. La quinta del biberó" al Teatre Lliure (Montjuïc). No te la perdis!

Aquest 15 d'octubre, com cada any, el Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Mataró hem participat en l'ofrena floral a Lluís Companys, en el 76è aniversari del seu assassinat.

Ofrena a Lluís Companys (15-10-2016)

Un recomanem que visiteu l'exposició "Això em va passar", oberta fins al 8 de gener de 2017 a l'Espai Públic El Born CCM, a Barcelona. Val la pena!

Aquest mes d'octubre, com cada any, a Mataró i a tota Catalunya homenatjarem el president Lluís Companys, en el 76è aniversari del seu assassinat:

Rebem nous documents per al nostre fons

El Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Mataró hem rebut recentment la donació de diverses obres, que passen a formar part del nostre fons documental: "En nombre de la libertad", de Victoriano Barroso; "Historia de los maquis. Entre dos fuegos", de David Baird; "PSUC 1936-2016, 80 anys. El millor partit de Catalunya", editat per la Fundació Nous Horitzons; y el cómic "Paracuellos 5", de Carlos Giménez.

Us recomanem la lectura d'aquest article publicat al diari digital Público el passat 28 de juliol, sobre els 30.000 presoners que Franco va utilizar per construir una línia ofensiva destinada a envair eventualment Gibraltar. Val la pena:

Los 30.000 presos que Franco utilizó para invadir Gibraltar

El régimen franquista tendría un claro objetivo militar al final de la Guerra Civil, invadir Gibraltar, con la construcción de una importante línea ofensiva si la Alemania de Hitler terminaba por ganar la Segunda Guerra Mundial.

María Serrano (Público, 28-7-2016)

Font: http://www.publico.es/politica/30-000-presos-franco-utilizo.html

SEVILLA.- El régimen franquista tendría un claro objetivo militar al final de la Guerra Civil, invadir Gibraltar, con la construcción de una importante línea ofensiva si la Alemania de Hitler terminaba por ganar la Segunda Guerra Mundial. El 16 de marzo de 1939, quince días antes del parte final de guerra, 30.000 prisioneros republicanos comenzaron a ser trasladados como mano de obra esclava a Batallones de Trabajadores que cubrían toda la zona del Estrecho hasta el municipio de la Línea de la Concepción.

Traídos de toda España, los penados construyeron, con largas horas de trabajo, cientos de kilómetros de carreteras y carriles, búnkeres y nidos de ametralladoras, muelles e instalaciones militares de todo tipo a ambas orillas del Mediterráneo. La victoria de los aliados dejó aquellas construcciones en el más absoluto abandono. Pocos conocen a los autores materiales de aquellas carreteras que quedaron inservibles durante largas décadas para mantener la neutralidad de España con el gobierno británico. Hoy el Foro por la Memoria del Campo de Gibraltar pide justicia a la Junta de Andalucía para que sea reconocido oficialmente como uno de los Lugares de Memoria, que suman en la actualidad cincuenta espacios en toda la comunidad.

El investigador José Manuel Algarbani afirma con rotundidad la compleja trama del nuevo gobierno franquista con “un inmenso plan de fortificaciones que incluía hasta un proyecto de iluminación del Estrecho por si pasaban barcos enemigos por la zona”. El contexto de preguerra mundial llevaría al Estado Mayor franquista a tener un argumento muy sólido ante la prensa por su más que conocida posición de neutralidad.

“El discurso de Franco era en todo momento que las obras eran defensivas pero por otro lado, de acuerdo con documentación reservada a la que se ha tenido acceso muchos años después, la construcción de búnkeres tendría un claro carácter ofensivo para que España entrara en la Guerra Mundial tomando el control del Estrecho”.

La falsa estrategia del régimen franquista

Algarbani apunta que era un objetivo del propio régimen “atacar la base británica de Gibraltar y cerrar el Estrecho al tráfico marítimo”. En 1943, los planes comenzaron a fallar. La batalla de Stalingrado y el avance soviético hacia Alemania puso sobre la mesa la inviable victoria de los alemanes. El gobierno franquista emprendería entonces un giro radical a su política internacional.

La tarea de Franco sería la de convencer a los ingleses de que las obras de fortificación en Gibraltar se emprendieron con carácter defensivo, para evitar una posible invasión de las tropas aliadas. Sin embargo, la realidad era otra bien distinta, como apuntan los informes secretos de agosto de 1939: “El fin es (…) intentar mantener la ficción de que nuestras obras de fortificación son defensivas no siendo esto exacto más que para el plan de empleo de la artillería netamente ofensiva con la anulación de la plaza inglesa”.

Subirats, preso entre Tarifa y Algeciras

Josep Subirats es uno de los escasos supervivientes que quedan de aquellas colonias de presos, disciplinadas con mano de hierro. A sus 96 años recuerda su traslado del Batallón de Trabajadores de Alcalá de Guadaíra (Sevilla) hasta uno de los Batallones del Campo de Gibraltar en el mes de marzo de 1943. Algarbani documenta la escasa alimentación, unida a la carestía de los primeros años del régimen en aquellas colonias donde “hubo diversas epidemias y los presos murieron de envenenamiento por ingesta de setas silvestres y graves epidemias contraídas en los barracones por las malísimas condiciones de higiene”, durmiendo al raso o en chozas como un continuo castigo.

Subirats recuerda que llegaría a un batallón entre Tarifa y Algeciras. “Nos hicieron trabajar tanto”, afirma. “Los presos teníamos muy claro para el fin de aquellas obras y allí por la batalla que se desarrollaba en Marruecos, cuando el mar estaba en calma, oíamos el lejano retumbar de los cañones al otro lado del Estrecho, o por lo menos eso nos parecía”.

Este superviviente nunca olvidará la llegada de la noticia del desembarco de Normandía al Batallón. “Era ya el verano de 1944 y nuestros guardianes estaban visiblemente nerviosos porque ese día se había producido el desembarco aliado en Francia. Incluso algunos jefes daban por hecho que la tropas aliadas restablecerían la República en España”. Josep relata también como otros militares estaban dispuestos a vender cara la derrota llegado el caso. “Eran estos últimos quienes hacían más dura nuestra situación después de cada ofensiva de los aliados”.

La férrea disciplina dentro de los Batallones era muy similar a la que se ejercía en los campos de concentración, ya instalados por el régimen desde el inicio del golpe. Un total de 29 al sur de España, 26 en Andalucía y tres en Extremadura, en los que tenían retenidos a 74.489 personas.

Algarbani destaca que la crudeza de estos trabajos en los Batallones era aún peor que en los campos, ya que estas escuadras estaban dirigidas a fortificar las zonas más estratégicas de la Península. “Cada batallón tenía entre 700 y mil presos. Los Batallones, a su vez, se dividían en compañías y secciones”, aclara. Los presos realizaban en cada jornada el tajo más duro: desbroce y allanamiento del terreno, construcción de pistas, descarga y acarreo de materiales, etcétera. La parte técnica quedaba al cargo de los ingenieros del ejército franquista.

Declaración como lugar de memoria

La lucha para dar a conocer el sendero de los presos, tal y como se conoce en la zona del Campo de Gibraltar, viene de muy atrás. Luis García Bravo, primer presidente del Foro por la Memoria del Campo de Gibraltar, comenzó en el año 2002 un proyecto para la recuperación y señalización de uno de los caminos construidos con el esfuerzo de los prisioneros republicanos en la punta sur de Europa.

La petición formal a la Dirección General de Memoria Democrática de la Junta por parte de la asociación memorialista recoge varias medidas. Entre ellas, la creación de una ruta histórica que abarcaría parajes de toda la zona así como la creación de paneles informativos y la colocación de un monumento en homenaje a los presos en un sitio emblemático frecuentado por los habitantes de la zona.

Galeria d'imatges de l'homenatge a Joan Peiró (Mataró, 23 de juliol de 2016)

Ofrena floral i homenatge a Joan Peiró (dissabte 23 de juliol,18h, Cementiri dels Caputxins de Mataró)

Ofrena floral amb motiu de l'aniversari de la mort de Joan Peiró

Al Cementiri dels Caputxins de Mataró, dissabte 23 de juliol, a les 18 h, vigília del seu afusellament)
 
El 24 de juliol s'escau el 74è. aniversari de l'afusellament del líder sindicalista i cooperativista Joan Peiró i Belis (Hostafrancs, Barcelona, 1887- Paterna, València, 1942).

Joan Peiró, condemnat pel Règim franquista, destacat dirigent de la CNT a nivell català i espanyol, director de la cooperativa Cristalleries de Mataró, ministre d'Indústria de la II República, va ser declarat Fill adoptiu de la Ciutat a títol pòstum per l'Ajuntament de Mataró el 1989.

En altres ocasions s'ha celebrat un acte semblant. En portes del 75è. aniversari, que s'escaurà l'any vinent, ens ha semblat oportú fer una crida per retre-li un homenatge, com a prèvia a la commemoració de l'any 2017. Enguany l'acte té lloc el dia 23, dissabte, vigília del dia 24 en què va ser assassinat al cementiri de Paterna a les 6 de la tarda.

L'acte consistirà en la lectura d'uns textos breus del mateix Joan Peiró i d'altres persones que han escrit sobre ell i d'un parlament.

L'ofrena floral és oberta a les entitats, organitzacions i persones a títol individual que vulguin participar-hi.

Lloc: Cementiri del Caputxins (entrant a mà dreta per la porta principal), pavelló Illa S/N (quan s’acaben els panteons i el pòrtic est), nínxol núm. 270.

http://www.funeraries.cat/cementiris/cementiri-de-caputxins-mataro/

Comissió ciutadana Homenatge a Joan Peiró

Intens i ric debat preelectoral a Mataró sobre memòria històrica

Representants d'En Comú Podem, ERC, CDC i PSC van debatre durant dues hores, en un debat organitzat pel Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Mataró

Mataró, 8-6-2016

Ahir dimarts va tenir lloc al Centre Cívic de Pla d'en Boet, a Mataró, un intens i ric debat preelectoral sobre memòria històrica, en el qual van participar Josep Vendrell (En Comú Podem), Andreu Francisco (ERC), Jofre Serret (CDC) i Carles Martí (PSC). L'encarregada de moderar-lo va ser Maria Salicrú-Maltas. L'acte estava organitzat pel Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Mataró. El president de l'entitat, Carles Forns, va tenir paraules d'agraïment per als quatre participants i les seves organitzacions, mentre que va lamentar que PP i Ciutadans no haguessin acceptat la invitació per a participar al debat.

La primera intervenció va ser de Carles Martí, candidat a senador pel PSC, que va afirmar que "tot país ha d'entendre's amb el seu passat, de forma sistemàtica i permanent". En referència a la llei de memòria històrica (52/2007), Martí va explicar que aquesta "fa passos molt importants, com tot el que fa referència als 'nens de la guerra', les fosses, els arxius o els 'papers de Salamanca', per citar alguns exemples". Segons el candidat a senador, "va ser una llei polèmica però molt important, que el PP ha menyspreat sistemàticament, sense tenir la valentia política de reformar-la. Des del PSC no estem a favor de canviar-la, sinó de desenvolupar-la". En referència a algunes propostes dels socialistes, Martí va destacar les següents: "1) cal acceptar les recomanacions de Nacions Unides. No es tracta de cap venjança, sinó que cal saber la veritat. 2) Cal dotar de més recursos tot allò corresponent a ADN i fosses. 3) Reclamem la nul·litat de les condemnes dels tribunals franquistes, com el judici al president Companys. 4) Cal desclassificar els documents de guerra. 5) Cal recuperar les partides pressupostàries, les oficines de les víctimes, etc.".

El segon ponent en prendre la paraula va ser Josep Vendrell, candidat al Congrés per En Comú Podem. Vendrell va lamentar l'absència del PP i Ciutadans al debat, i va recordar que "el PP no ha condemnat explícitament el feixisme, mentre que el posicionament de Ciutadans és ambigu". Per al candidat al Congrés, "quan parlem de memòria històrica, no estem debatent només en termes històrics, sinó que ho estem fent en termes democràtics, per a les generacions presents i futures". Vendrell va aprofitar per recordar que "la democràcia no és un regal, sinó un procés que arriba després de moltes lluites, amb un paper molt destacat del moviment obrer". També va explicar que "la llei de memòria històrica va arribar tard, el 2007, i havia de servir com a un punt de partida, no d'arribada. Després, el PP la va matar, sense dotar-la de recursos". El representant d'En Comú Podem va lamentar alguns problemes de la llei, com ara el tema de les fosses. "Es calcula que hi ha al voltant de 150.000 persones desaparegudes, i aquí caldria més implicació per part de les administracions públiques, doncs qui realment està treballant-hi són les entitats". Sobre els judicis, Vendrell va afirmar que "cal reclamar la il·legitimitat de les lleis franquistes, del Tribunal de Orden Público, però no s'ha acabat de donar el pas. La prova és que s'obren procediments judicials a països com Argentina. Els relators de Nacions Unides ho han deixat ben car: aquests crims no prescriuen, no s'acaben amb una llei d'amnistia".

El següent en parlar va ser el representant de CDC i candidat al Congrés dels Diputats, Jofre Serret, que va recordar que "Convergència va considerar important aquesta llei, perquè obria el debat de la memòria històrica". Va aprofitar per lamentar que el PP no hagués acceptat participar al debat, doncs "podrien explicar per què durant els darrers quatre anys han fet que la llei no prosperi". Serret va demanar que "es desenvolupi el banc d'ADN, perquè ara sembla que només el recolzen els ajuntaments i cal una implicació més directa de les altres administracions". Va concloure aquesta primera intervenció recordant que sobre la memòria històrica "cal explicar la veritat, que ha estat silenciada durant molts anys".

Andreu Francisco, candidat al Congrés per ERC, va ser l'encarregat de tancar el primer torn de paraules. Va explicar que "l'Estat va establir un model únic a les democràcies occidentals basat en la impunitat de la dictadura, que arrosseguem encara a data d'avui". Francisco va afirmar que "potser hagués calgut una nova llei d'amnistia. Aquest procés de catarsi que calia fer s'ha negat i encara no s'ha produït". El candidat republicà va recordar que "el 2004 ERC va aconseguir arrencar el compromís del govern de Zapatero de fer aquesta revisió de la memòria històrica i elaborar una llei. Però quan aquesta va arribar al Congrés la vam votar en contra, perquè la considerem insuficient. Volem una llei de memòria històrica justa".

Tot seguit, durant deu minuts va haver una sèrie de rèpliques entre els diferents ponents, que van enriquir el debat.

En el segon torn de paraules, la moderadora va demanar als participants que expressessin la seva opinió sobre el tractament dels símbols franquistes, i en concret sobre el Valle de Los Caídos i el monument de Tortosa que ha estat focus de molta controvèrsia darrerament.

El primer en parlar va ser Carles Martí, del PSC, que va explicar que "com a norma general, cal retirar tots els símbols franquistes. Ara bé, pot haver alguna excepció, però considerem que el cas de Tortosa no ho hauria de ser. Cal fugir del dogmatisme".

Josep Vendrell, d'En Comú Podem, va recordar que tot això "no passa a cap país d'Europa Occidental", i va recordar el tractament dels símbols nazis i feixistes que es va fer a Alemanya i Itàlia. Sobre el cas de Tortosa, i en referència a la 'resignificació' que es vol fer del monument, va explicar que "això és impossible fer-ho en aquest cas, doncs es tracta d'un símbol erigit en honor al bàndol franquista". Sobre el Valle de Los Caídos, Vendrell va considerar que "es podria fer una voladura simbòlica. No pot ser un espai de reconciliació, i s'ha d'explicar com es va construir. Caldria retirar les restes mortals de Franco i Primo de Rivera".

Jofre Serret, de CDC, va explicar que, sobre el cas concret de Tortosa, "des del nostre partit demanàvem autonomia local en aquest assumpte. Hem estat respectuosos amb què s'ha decidit a la ciutat, malgrat que personalment no comparteixo l'existència d'aquest monument ni la decisió dels tortosins". Respecte del Valle de Los Caídos, Serret va recordar que "CDC condemnem els fets franquistes i demanem la destrucció d'aquest monument, explicant què va ser i què representa". També va recordar que "a pobles com Palafolls, durant la Setmana Santa apareixen símbols franquistes a la processó, i això és intolerable".

Andreu Francisco, d'ERC, va assenyalar que el seu partit "es va posicionar en contra de la consulta de Tortosa i defensava la retirada del monument. En aquest sentit, lamentem el resultat que s'ha produït". Sobre el Valle de Los Caídos, "aquest ha de deixar de ser un espai de culte, i les famílies que vulguin recuperar els cossos dels seus parents haurien de poder-ho fer".

En acabar les intervencions, va produir-se un intens debat amb participacions del públic assistent, que es va allargar per espai d'una mitja hora.

Galeria d'imatges de l'homenatge als brigadistes internacionals i a les víctimes del franquisme (Mataró, 17 d'abril de 2016)

Discurs de Víctor Ligos a l'homenatge a les Brigades Internacionals i als lluitadors i lluitadores antifeixistes (Cementiri dels Caputxins de Mataró, diumenge 17 d’abril de 2016)

Companyes, companys,

Fa pocs dies celebràvem el 85è aniversari de la proclamació de la IIª  República Espanyola i de la República Catalana. Repúbliques que varen desaparèixer, una per la pressió del centralisme de Madrid, l’altra per la força de les armes del feixisme nacional i internacional.

Avui ens apleguem aquí per homenatjar als que la Història ha batejat com Brigades Internacionals. Als homes i dones que provinents d’arreu del món,  amb ideologies polítiques, cultures, races i religions diverses vingueren a defensar la República Espanyola enfrontada al feixisme internacional.

A defensar les idees polítiques que el triomf a  les urnes del 16 de febrer de 1936 havien atorgat el poder al Front Popular. Un Front Popular que volia endegar unes reformes polítiques i socials profundes que el primer govern de la República no s’havia vist en cor de dur a cap,  i el segon govern, ultraconservador, havia frenat tan com pogué totes les reformes socials i econòmiques. El triomf democràtic del Front Popular van fer témer a les classes dominants: terratinents, església i militars que perdrien definitivament el seu ancestral poder damunt de les classes populars. L’autèntica democràcia sempre ha espantat al poder.

En sols 5 mesos després de les eleccions ja havien concretat el cop militar que confiaven breu, com tots els anteriors cops d’Estat que orquestrats pels militars havia sofert el país. La resposta popular al cop d’Estat es transformà en cruel Guerra Civil.

Des del primer moment de la guerra el bàndol feixista va rebre ajuda de l’Alemanya nazi , de la Itàlia feixista amb potents recursos bèl·lics : Tancs, avions de combat i bombarders, vaixells de guerra i submarins, artilleria i armament pesat i lleuger, i nombrosos soldats organitzats i dirigits per militars de carrera de la seva nacionalitat. A més de soldats voluntaris portuguesos i batallons de marroquins.

El Front Popular sols comptà amb el suport actiu, solidari i combatiu de milers de voluntaris lliures i arribats d’arreu del món: de l’Alemanya nazi, de la Itàlia feixista, polonesos, combatents jueus, canadencs, nord-americans i així fins a 56 nacionalitats diferents. Alguns ja hi eren aquí per participar en les Olimpíades Populars que havia organitzat la Generalitat republicana per contrarestar les Olimpíades Oficials  que es celebraven a Berlin on es manifestava obertament la potencialitat agressiva del regim nazi de Hitler.  El primer combatent internacional va morir a Barcelona el primer dia del sollevament militar, fou un atleta austríac.

Inicialment la República bandejà aquests voluntaris, però veient que el conflicte s’allargava acabà acceptant-los. Així a partir de l’octubre de 1936 començaren a arribar a l’Espanya republicana les Brigades Internacionals, organitzades a partir de la iniciativa de l’URRS. Tots els partits comunistes europeus i dels Estat Units realitzaren una profunda tasca de conscienciació de les seves societats. L’allistament d’un gran nombre de voluntaris obrers i intel·lectuals com a brigadistes fou una realitat. El Partit Comunista francès organitzà a París una oficina de reclutament, per a militants comunistes, però d’altres ideologies polítiques com anarquistes, trotskistes o simplement lluitadors per la llibertat i antifeixistes arribaven des de les seves organitzacions.  Arribaven totalment desarmats calia donar-los en molts casos instrucció militar i inclou-re’ls en les columnes que els diferents partits  des del primer moment havien format al faltar un exèrcit  regular en el bàndol republicà. Columnes que actuaven segons el seu ideari: guerra i revolució a l’hora, guerra i quan es guanyés la revolució. Descoordinació i tensions innecessàries entre els republicans...

Quan França i Anglaterra i 27 nacions més de la Societat de  Nacions crearen el febrer de 1937  el Comitè de No-Intervenció, impedint l’allistament de voluntaris, aquests seguien arribant de forma clandestina. (El Comitè de No-Intervenció va obviar els constants relleus d’efectius que feien  els nazis, feixistes i tropes mores).

Amb la creació de d’Exèrcit republicà els 37.500 voluntaris internacionals ( no 60.000 com historiadors com De la Cierva han intentat explicar per equilibrar-los amb les aportacions estrangeres del bàndol nacional),  s’organitzaren en  quatre brigades, de l’XI a la XV, de 3 a 4  batallons cada una, intentaven fossin de la mateixa nacionalitat o de llengües semblants per una millor coordinació. Les brigades i els batallons s’auto-assignaven noms de personatges històrics dels seus països defensors o lluitadors de les llibertats, la XI “Thälman” agrupava alemanys,  austríacs i escandinaus, la XII “Garibaldi” amb combatents italians i de llengües romàniques, la XIII “Dabrowski” formada bàsicament per eslaus i magiars, la XIV “Marsellesa” francesos i nord africans, i la XV “Abraham Lincoln” constituïda bàsicament per estatunidencs i canadencs . Els batallons també tenien noms propis, com exemple el batalló “Comuna de París”, “Dimitrov” o “Domingo Germinal” format per anarquistes espanyols i portuguesos. En les seves files hi havia treballadors de tota mena, pagesos i intel·lectuals. Alguns noms serien posteriorment figures de caràcter universal: André Malraux, Billy Brandt, Josef Broz “Tito”, Togliatti, Henver Hodja, Ernest Hemingway, George Orwell, Simone Weil...

Algunes brigades quan retornaren al seu país seguiren treballant i lluitant ajudant a Espanya i els seus exiliats. La Brigada  Lincoln ha seguit i segueix actuant, la seva  col·laboració amb Amnistia Internacional va tenir molt de pes ajudant als presos polítics durant el franquisme. D’aquesta brigada fa uns mesos va morir Delmer Berg, el seu darrer combatent a Espanya a l’edat de 101 anys. La XV brigada tenia un batalló format exclusivament per brigadistes comunistes negres, afro-nord-americans i afro-caribenys, el seu comandant també ho era. Com a curiositat aquest comandant, Oliver Law, va ser el primer militar nord-americà de color que manava un regiment de blancs, l’exèrcit americà no els va deixar accedir  a l’escalafó militar fins la Guerra de Corea (1947). Igual es pot dir de la única infermera negra, Salaria Kee, que hi va haver durant la guerra va formar part dels equips mèdics de la XV Brigada. (La Creu Roja la havia rebutjada pel seu color).

No tos els voluntaris foren soldats, dels 37.500 sols foren combatents 25.000 els altres 17.500 serviren bàsicament en sanitat (metges, infermeres, camillers, servei d’ambulàncies), intendència i comunicacions. Per millorar la coordinació tenien serveis autònoms en cada brigada

Els brigadistes lluitaren colze a colze amb els milicians i soldats del país: Madrid, Guadalajara, Jarama, Terol, Belchite, Ebre... Allà on hi hagueren sagnants enfrontaments allí hi trobaríem brigadistes. Una tercera part d’ells deixaren la seva vida a Espanya. Moriren defensant un model incipient de societat plural basada en diferents conceptes polítics i pensaments revolucionaris que maldaven per la socialització del país. Idees revolucionàries que feien més por a les democràcies europees, França i Anglaterra,  que l’avenç expansiu i annexionador del nazisme alemany, por a la revolució i a la guerra amb Alemanya que els va abocar a firmar el vergonyós Pacte de Munic, 29 de setembre de 1938, de No-Ingerència en el conflicte bèl·lic d’Espanya. Tancaven les fronteres als enviaments d’ajuda i armament provinent d’Europa i obligava al govern republicà a retirar els Brigadistes. El govern republicà obeí l’ordre i organitza a contracor la retirada dels voluntaris estrangers. Molts d’ells no podien tornar al seu país d’origen, Alemanya duia una política repressora dels opositors al nazisme, s’havien creat els primers camps de concentració per tancar-los i eliminar-los, la Itàlia feixista de Mussolini perseguia a socialistes i comunistes, i a l’URRS Stalin havia iniciat les purgues als opositors al règim, a anarquistes i trotskistes. Un gran nombre d’apàtrides es quedaren clandestinament o marxaren a França.

Però el govern franquista, suportat políticament per Alemanya, no retirà ni un sol efectiu dels seus ”voluntaris” estrangers. Europa girava altre cop la vista davant un incompliment flagrant dels acords... L’aviació alemanya i italiana seguí intervenint en la guerra fins el darrer dia. Amb les primeres tropes feixistes  que entraren a Mataró el 27 de gener hi havia un contingent italià.

La retirada es fa efectiva i per acomiadar i homenatjar els Brigadistes el 28 d’octubre es fa a Barcelona un acte multitudinari. Dolores Ibàrruri “La Pasionària” feu un memorable i intens discurs, sols he seleccionat  un fragment però molt adient a l’acte que avui celebrem:

“ ... Cuando los años pasen y las heridas de la guerra se vayan restañando; cuando el recuerdo de los dias dolorosos y sangrientos se esfumen en un presente de libertad, de paz y benestar; cuando los rencores se vayan atenuando y el orgullo de la patria libre sea sentido por todos los espanyoles, hablad a vuestros hijos; habladles de estos Hombres y mujeres de las “Brigada Internacionales”...

El mateix que succeí fa 68 anys està succeint avui a les portes d’Europa, els governs es giren d’esquena davant l’allau d’emigrants, de masses que fugen de les guerres, de la misèria. Una Europa que uns anys més tard de la nostra guerra, de permetre que el nostre poble fos massacrat pels nazi-feixistes, que convertís els nostres exiliats en presos per comptes de refugiats,  patiria ella mateixa la guerra en les seves carns i es viurien moments de moviments de masses de població, d’èxodes i exterminis. Avui tanca els ulls al que està succeint  a la frontera macedònica, a l’illa de Lesbos, al camp de refugiats de Idumene, on els allà tancats no reben cap mena d’ajuda de cap organisme internacional, on són obligats a abandonar Europa per tornar a ser tancats a Turquia. Europa, continent d’emigrants ha oblidat la seva misèria del passat. El nostre govern no mou un dit per acollir el màxim possible de refugiats, ells no recorden el nostre Exili.... Com ho han de recordar si hereus com són del franquisme van ser els que el provocaren.

Afortunadament pel ser humà ha aparegut una nova forma de “Brigadista Internacional”, no els cal les armes però sí el nostre reconeixement i ajuda. Els voluntaris que deixant la seva vida còmoda i posant el seus estalvis a l’abast per comprar aliments i materials, estan suplint als organismes internacionals davant de tanta misèria i abandó. Que a aquestes persones, prescindint del seu origen social, religió i raza, els ajuden a alimentar-los, els salven d’ofegar-se davant les costes d’Europa, els acullen i curen. Com una més de les moltes Elisabet Eisenbeth anònimes que van ajudar als nostres exiliats del 39 a les platges i camps de refugiats, aquests homes i dones, voluntaris entregats, mereixerien avui el nostre més sincer homenatge.

Per acabar una petició: que no deixem de lluitar per tal que el problema dels refugiats actual i futur tingui una solució sincera i humanitària i un desig  que aviat puguem veure l’adveniment de la TERCERA REPÚBLICA i la REPÚBLICA Independent CATALANA.

Un record pels BRIGADISTES I PER A TOTS ELS LLUITADORS ANTI-FEIXISTES, desitjant que la seva lluita i la seva mort no va ser  estèril.

Discurs de Juli Cuéllar davant del Monument a les Víctimes de la repressió franquista (Mataró, 17 d'abril de 2016)

Fa uns dies escoltava horroritzat el relat de Luz Marina Bernal i Svetlana Issàeva, mares de Soacha (Colòmbia) i del Daguestan (Rússia) que lluiten per recuperar els seus fills desapareguts. La perspectiva comparada ens interroga: què hem fet nosaltres per recuperar la nostra memòria històrica republicana? Què hem fet per reparar i dignificar a les víctimes de la Dictadura franquista?

La memòria democràtica i el compromís antifeixista són, ara i aquí, una exigència per a la no repetició dels fets.

Justament, fa poc, l’Ajuntament de Mataró va acordar, unànimement, condemnar el feixisme i demanar a la Generalitat que inclogui aquest monument, la fossa del cementiri dels Caputxins, els fortins de la Platja i el Camí del Nord dins dels espais de memòria de Catalunya.

Els monuments són símbols que tenen la seva pròpia història. El Monument a les Víctimes de la repressió franquista ens recorda que el 1939 va acabar la guerra oberta, però la guerra va continuar durant 40 anys contra tots els que van ser classificats com a “desafectes” a la Dictadura franquista.

Aquí recordem i homenatgem els 15 mataronins processats en consells de guerra i afusellats:

1. Jacint Pons Valls, 49 anys, CNT, lampista.

2. Miquel Mauri Masjuan, 27 anys, catalanista, 27 anys, tipògraf.

3. Joaquim Bravo Domínguez, 33 anys, UGT, ebenista.

4. Juli Becerra Bermúdez, 39 anys, CNT, tintorer.

5. Manuel Cordón Esteve, 32 anys, CNT, tintorer.

6. Josep Eroles Escolà, 37 anys, ERC, comerciant.

7. Joaquim Casanovas Valladolid, 41 anys, CNT, tintorer.

8. Pere Soriano Sans, 44 anys, carreter.

9. Josep Abril Argemí, 70 anys, ERC, sabater i primer alcalde republicà.

10. Lluís Cerdà Comas, 31 anys, Joventuts Llibertàries, viatjant.

11. Alonso Martínez Martínez, 29 anys, CNT, paleta.

12. Mariano Mateo Arroyo, 40 anys, guàrdia municipal.

13. Joan Bonamusa Busquets, 36 anys, Estat Català-PSUC, agent d’assegurances.

14. Francisco Matamala Alemany, 58 anys, CNT, forner.

15. Joan Peiró Belis, 55 anys, vidrier, CNT, vidrier i ex ministre de la República, deportat pels nazis i executat a Paterna.

Aquest monument i aquest acte també ens serveix per recordar els 3.009 joves mobilitzats entre 1936 i 1939 per anar a la guerra, dels quals una cinquena part eren voluntaris en les columnes milicianes.

130 van morir o desaparèixer en els camps de batalla.

Un dels soldats desapareguts de Mataró va ser Josep Esteban Martín, nascut el 1912 a la Farga de Moles, fill de pares extremenys, que van acabar establint-se a Mataró, al carrer Velázquez. Una família estretament lligada a la Cooperativa Cristalleries de Mataró, el Forn del Vidre.

Josep Esteban Martín va anar al front amb altres mataronins, Periago, Ramon Esquirol, Josep Castellà Vinardell, i les fotos, precioses que conserva la família ens donen molta informació.

Paisatges del baix Aragó, a Almonacid de la Cuba o Calanda, escenaris on van combatre molts dels voluntaris de la Columna Malatesta formada l’1 de setembre a Blanes i Mataró. La imatges 1937 delaten la precarietat de l’exèrcit republicà, un exèrcit que es va haver de construir sobre la marxa per fer front a la insurrecció feixista del gruix dels militars professionals. Nois joves, amb posat agosarat, vestits amb caçadores de cuir, granotes, capots, espardenyes i amb pistoles al cinturó. Hi ha fotos espaterrants, amb el seu germà, Emiliano Esteban, comandant uns soldats a peu de trinxera, pistola en mà. L’Emiliano, era barber i al final de la guerra es va exiliar a Bordeus.

Fotos de tendresa, amb Josep i Manuel Esteban dedicades a la seva mare.

La família sempre el va cercar i, fa poc, després d’una cerca d’arxius, realitzada per la Generalitat, es va determinar que va ser ferit en el front de Gandesa, en plena batalla de l’Ebre, i que va ser evacuat al Tren Hospital núm. 12, on va morir el 31 de juliol de 1938, i que va ser inhumat a la fossa del cementiri dels Guiamets (Priorat).

El seu testimoni és un crit contra l’oblit. Joves que van combatre el feixisme amb les armes a la mà. Famílies senceres que van viure i patir la repressió i l’exili, com l’injustament oblidat alcalde Ramon Molist.

Per tant, servem la memòria antifeixista i, avui com ahir, lluitem per construir una república inspirada en els valors socialistes i emancipadors de la solidaritat, la igualtat, la participació popular, la llibertat i la laïcitat.

Visca la Terra i Visca la República!

Març

77è aniversari de la mort de Josep Abril, alcalde de Mataró

Avui, dia 16 de març, fa 77 anys de l'afusellament, per part del franquisme, de qui fou alcalde de Mataró durant la Segona República, Josep Abril i Argemí. Recomanem el documental "Memòria i Justícia", on s'explica la seva vida i la seva obra.